La Unió participa en la I Jornada de Treball sobre els delictes d’odi

Dimecres 20 d’abril la Unió de Periodistes Valencians, convidada per la Direcció General de l’Agència Valenciana d’Igualtat en la Diversitat, va participar en la I Jornada de Treball sobre Delictes d’Odi a la Comunitat Valenciana.

Aquesta jornada va establir un context de debat i reflexió on l’objectiu comú era proposar actuacions encaminades a previndre les conductes d’odi, millorar el procés de denúncia i atenció a les víctimes, lluitar per un nou marc legal i sensibilItzar la societat i els mitjans de comunicació en l’aplicació del principi d’igualtat de tracte i no-discriminació.

El nostre paper a aquestes jornades era el d’analitzar com han de tractar els mitjans de comunicació els anomenats crims d’odi. Com identificar-los, quin tractament donar a aquestes notícies, quin llenguatge utilitzar, què fonts d’informació consultar, i fins i tot fer autocrítica sobre com es tracten actualment aquests temes a les redaccions. Com a conclusió a la nostra intervenció vam elaborar un decàleg per al tractament dels crims d’odi als mitjans de comunicació.

Els delictes d’odi és basen en la Intolerància. La intolerància implica un comportament que viola o denigra la dignitat i els drets de la persona per la seua identitat o pertinença a un col·lectiu. El terme «intolerància», conforme a la Declaració de Principis de la UNESCO, és un concepte que designa la negació del respecte i de l’estima a la dignitat de la persona i a la diversitat humana; és un terme que supera la noció limitada de racisme i que es refereix a fets associats com les accions homòfobes, antisemites, islamòfobes, d’hostilitat ideològica, religiosa, cultural…, i altres agressions comeses per la singularitat diferenciada de la víctima, com és el cas de les “persones sense llar” que són víctimes d’abominables crims d’odi per fòbia a la seua condició social de pobresa, el que es coneix com aporofòbia.
En resum, qualsevol infracció penal motivada per intolerància, és a dir, per prejudicis o animadversió a la víctima a causa de la seua connexió, pertinença o relació amb un grup social vulnerable d’intolerància indica que estem davant un delicte d’odi.

La nostra responsabilitat com informadors és cabdal. Tant en designar o no què és notícia, en el seu tractament i, sobretot, en el llenguatge que utilitzem. I és ací on trobem un dels punts fonamentals de la nostra feina i responsabilitat com a periodistes i mitjans de comunicació. Si és important utilitzar un llenguatge que respecte la diversitat, ho és també escriure d’una manera no discriminatòria. Són claus els usos respectuosos de les imatges, el respecte de la privacitat, la protecció de la víctima i l’assenyalament del botxí.

Fa uns mesos els nostres companys periodistes Miquel Ramos i David Bou van presentar el portal ‘Memòria de 25 anys d’oblit’, un mapa interactiu que geolocalitza els assassinats per motiu de violència ultra al futbol, intolerància criminal, racisme i xenofòbia, aporofòbia, odi ideològic, islamofòbia i transfòbia.
Durant la presentació del portal David Bou deia que ‘efectivament els mitjans de comunicació no havien estat a l’altura pel que fa als crims d’odi’, afirmava que els ‘mitjans han tapat sempre aquesta mena de crims per a no convertir-ho en una problemàtica ni generar alarma social’. Com bé comentava Bou, ‘aquests casos es publiquen en la secció de successos i no es fa cap continuïtat. Es dóna la notícia de la mort i la detenció i no es publica res sobre el judici. Aquests casos s’inclouen en la categoria de successos, sense distingir la condició de la víctima’.

Aleshores, quin és el gran debat? Què han de fer els mitjans de comunicació davant les agressions de grups d’extrema dreta, crims per racisme, xenofòbia? Com hem de tractar aquesta informació? Efectivament, mereix ser tractada d’una forma distinta, o precisament si li donem més entitat podem contribuir a crear eixa alarma social que deia Bou. O pel contrari, cal solidaritzar-se amb aquestes víctimes, aprofundir en aquesta informació i fer un seguiment com cal del cas?

Els periodistes ens trobem tots els dies amb aquest tipus de debats que, lamentablement hem d’afrontar amb molt poc de temps de marge. Per a començar és fonamental la diversitat de les fonts d’informació. Evidentment hem d’anar a les fonts oficials – policia, fiscals, advocats…- però és clau per al relat d’aquestes causes acudir a fonts alternatives. ONG u organitzacions sensibilitzades amb aquest tipus de discriminació i que ens donen una vissió diferent d’aquesta realitat que ens plantegen les institucions, en molts casos, interessada i al servici de l’agenda del dia.
Evidentment, com a periodistes entenem que les informacions sobre crims d’odi s’han de tractar als mitjans de comunicació però amb una sèrie de particularitats. Per exemple, i com passa a la violència de génere, s’ha de tractar a la víctima d’una manera respectuosa, contant el seu cas fugint de la informació groga. En canvi, respecte al botxí, s’ha d’evitar la seua idealització i evitar justificar el motiu del seu delicte. Així, nosaltres som partidaris de  fer pública la foto de l’agressor i no de la víctima, com una manera d’assenyalar la pràctica xenòfoba.
Pel que fa a si contar o no aquest tipus d’informacions, nosaltres ens postulem perquè siga així. Només aconseguirem que les institucions se sumen a aquestes denúncies si es converteixen en notícia. Lamentablement quan esdevinguen un problema social. Per això, cada agressió nazi o homòfoba, per posar dos exemples prou comuns a València, s’han de presentar com a agressions xenòfobes i no com a delinqüència comú o baralles entre iguals. Perquè ací és on està el quid de la qüestió. Si no, perquè els advocats defensors i la mateixa policia intenten mitigar la màxima de crim polític? Per a evitar penes més dures i un rebuig social més important.

Pel que fa al llenguatge, encara que hem avançat molt en els temps de Democràcia a Espanya, tampoc ens hem de dormir. No és difícil vore als mitjans de comunicació, sobretot a la televisió, actituds masclistes o discriminatòries. Aquestes actituds s’han de denunciar i censurar. El problema és la manca dels defensors dels lectors i teleespectadors i, sobretot i en els casos en què existeix, la falta d’especialització en llenguatge discriminatiu i ofensiu cap a col·lectius com els homosexuals o transsexuals.
S’ha de cuidar molt l’ús del llenguatge i sobretot les declaracions que puguen ser ofensives. Els periodistes seleccionem la informació i per això hem d’apartar dels mitjans de comunicació qualsevol paraula que fomente la desigualtat o que justifique estes actituds. A més a més hem d’intentar donar veu a les víctimes sempre i acompanyar les notícies amb l’opinió dels experts.
És clau per al seguiment d’aquest tipus de casos estar damunt de la notícia fins al final. Des de l’agressió, al judici, inclús contar les possibles repercussions per a la víctima i la família. I tot això contextualitzar-ho amb la realitat social i política del moment. Cada setmana es produeixen delictes d’odi i els mitjans de comunicació ens hem de convertir en altaveus de les víctimes i de denúncia contra els botxins.

DECÀLEG PER AL TRACTAMENT DEL CRIMS D’ODI ALS MMCC

[mk_custom_list style=”48″ icon_color=”#00c8d7″ margin_bottom=”30″ align=”none”]

• Formar periodistes especialitzats en aquesta temàtica.
• Utilitzar un llenguatge que respecte la diversitat, un llenguatge especialitzat.
• Ús respectuós de les imatges, publicar la de l’agressor, no la de la víctima.
• Escriure d’una manera no discriminatòria.
• Respectar la privacitat.
• Protegir a la víctima i assenyalar el botxí.
• Buscar la diversitat de fonts d’informació: oficials i també ONG, víctima i experts.
• Fugir del sensacionalisme.
• Seguir la notícia fins al final.
• CONVERTIR-SE EN ALTAVEUS DE LES VÍCTIMES.

[/mk_custom_list]